Textos para el fanzine de sala de Al final la fusilan sobre los artistas Fito Conesa, Ana García-Pineda, Tjasa Kancler, Luciana Lardiés y Sebastián Bandín, Pablo Pérez Sanmartín, Enrique Radigales, Thomas Reydellet.
FITO CONESA (Biopic musical)
Barcelona 92 – Cartagena 23
En el documental biográfico se suele recurrir a diversos testimonios en tercera persona que trazan un acercamiento a varias bandas al personaje en cuestión, alternando diversos puntos de vista para componer el retrato final. Una biografía relata la trayectoria vital de un personaje imbricada con el contexto social, político y cultural de su época. Sirve por tanto de documento para entender tanto al biografiado como al tiempo en que vivió.
Corría el año 1992 y mientras una ciudad en esplendor celebraba las olimpiadas, en otra ciudad en decadencia se cerraban fábricas, se agotaban minas, y desaparecían puestos de trabajo. El cierre de las minas de Peñarroya dejaba tras de sí la desaparición directa o indirecta de cientos de puestos de trabajo en la zona. Dejaba también, con la connivencia de la Administración, kilómetros cuadrados de sierra triturada y un desastre ecológico en la Bahía de Portman, que se convirtió en el mayor foco de contaminación del Mediterráneo. Pero la crisis industrial de Cartagena tuvo otros episodios no menos graves, como el expediente de regulación de empleo de Bazán, que ocasionó una fuerte tensión social y cuajó con la quema de la Asamblea Regional, sede del Parlamento murciano.
Con el incendio de la Asamblea como fondo entra en escena Kante pinrélico. El grupo se había formado a mediados de la década anterior y sus influencias musicales mediaban entre el punk-rock de los Sex Pistols o Damned y el siniestrismo de Bauhaus o Parálisis Permanente, conjugados con una buena pizca de humor negro. Con una semana de vida el grupo decide presentarse al concurso Murcia Joven en el que, contra todo pronóstico, alcanzan la final. Como toda banda de culto que se precie a partir de ahí comienzan a tocar en donde les llaman o donde pueden y con compañías de lo más heterogéneas. Su nombre se extiende por toda la península gracias a copias de sus maquetas en casete que circulaban de fan en fan en círculos underground. Y sin comerlo ni quererlo Soy de Kartagena se convirtió en el himno de aquella Cartagena hundida en el paro y la decadencia, sumergida en una crisis industrial e identitaria, una Cartagena que tenía que reconvertir y replantear su futuro desarrollo económico. Emblema de aquellos años, la letra reflejaba la situación que se estaba viviendo: (…) todos los obreros tienen silicosis, la población civil padece aluminosis (…) Aquí algo pasa algo se menea, la gente está nerviosa, arde la Asamblea (…)
Los testimonios de quienes vivieron ese momento hablan de la decadencia como si fuera un rasgo físico de la ciudad, a la que acusan, con los ojos brillantes, de perder una oportunidad decisiva de cambiar el rumbo de la Historia hacia un futuro ascendiente.
Los Kante pinrélico han tenido varias etapas de secano y están actualmente en activo con su último disco After-punk, abiertos a contratación, en un horizonte socio-económico no muy diferente de aquel 1992.
*El número 23 corresponde a la dársena de la Estación del Norte de donde parte el autobús de línea que hace el recorrido Barcelona - Cartagena.
CAT_
Fito Conesa (Biòpic musical)
Barcelona 92 – Cartagena 23
Un recurs típic del documental biogràfic és recórrer a diversos testimonis en tercera persona per dibuixar un acostament des de diverses bandes al personatge en qüestió, alternant diversos punts de vista per compondre el retrat final. Una biografia relata la trajectòria vital d’un personatge imbricada amb el context social, polític i cultural de la seva època. Serveix per tant de document per a entendre tant el biografiat com el temps en el qual va viure.
Era l’any 1992 i mentre una ciutat en plena esplendor celebrava les olimpíades, en una altra ciutat en decadència es tancaven fàbriques, s’esgotaven mines, i desapareixien llocs de treball. El tancament de les mines de Peñarroya deixava enrera la desaparició directa o indirecta de centenars de llocs de treball a la zona. Deixava també, amb la connivència de l’Administració, quilòmetres quadrats de serra triturada i un desastre ecològic a la Badia de Portman, que es va convertir en el major focus de contaminació del Mediterrani. Però la crisi industrial de Cartagena va tenir altres episodis igualment greus, com l’expedient de regulació d’ocupació de Bazán, que va ocasionar una forta tensió social i va quallar amb la crema de l’Assemblea Regional, seu del Parlament murcià.
Amb l’incendi de l’Assemblea de fons, entra a escena Kante pinrélico. El grup s’havia format a mitjans de la dècada anterior i les seves influències musicals es trobaven entre el punk-rock dels Sex Pistols o Damned i el sinestrisme de Bauhaus o Paràlisi Permanent, conjugats amb una bona dosi d’humor negre. Amb una setmana de vida el grup decideix presentar-se al concurs Múrcia Joven en el qual, contra tot pronòstic, arriben a la final. Com tota banda de culte que s’ho valgui, a partir d’aleshores comencen a tocar allà on se’ls demana o a on poden i amb companyies d’allò més heterogènies. El seu nom s’estén per tota la Península gràcies a còpies de les seves maquetes en casset que circulaven de fan en fan en cercles underground. I inesperadament Soy de Kartagena es convertí en l’himne d’aquella Cartagena enfonsada en l’atur i la decadència, submergida en una crisi industrial i identitària, una Cartagena que havia de reconvertir i replantejar el seu futur desenvolupament econòmic. Emblema d’aquells anys, la lletra reflectia la situació que s’estava vivint: (…) tots els obrers tenen silicosi, la població civil pateix aluminosi (…) Aquí alguna cosa passa alguna cosa es remena, la gent està nerviosa, crema l’Assemblea (…)
Els testimonis dels qui van viure aquell moment parlen de la decadència com si fos un tret físic de la ciutat, a la qual acusen, amb els ulls brillants, de perdre una oportunitat decisiva de canviar el rumb de la Història cap a un futur ascendent.
Els Kante pinrélico han tingut diverses etapes de sequera i estan actualment en actiu amb el seu últim disc After-punk, oberts a contractació, en un horitzó socioeconòmic no massa diferent d’aquell 1992.
*El número 23 correspon a la dàrsena de l’Estació del Nord d’on surt l’autobús de línia que fa el recorregut Barcelona - Cartagena.
ANA GARCÍA-PINEDA (Tragicomedia)
Omnisciencia
Aunque en principio parezcan términos opuestos hay algo que tienen en común la tragedia y la comedia, y es que el objetivo último de ambas es provocar la catarsis en el espectador, por medio de la compasión y el humor respectivamente.
La base de la tragedia consiste en un personaje que sufre lo indecible y se arrastra a través de penalidades hacia un terrible desenlace. La tragedia implica mal fario y una gran capacidad de sacrificio del personaje convertido en arquetipo.
La comedia en cambio es el terreno de la vida cotidiana, la crítica a los defectillos del ser humano, encarnados en unos individuos particulares, quienes acaban aprendiendo algo y corrigiéndose. El final generalmente es feliz y las pasiones son manejables.
La serie de dibujos Omnisciencia – la ciencia de todo – es un ejemplo de cómo estos dos géneros en principio opuestos no sólo maridan bien, sino que además podemos llegar a entenderlos como indisociables.
La instalación consiste en una serie de dibujos que representan aforismos ilustrados de una ciencia cuyo objeto es el conocimiento humano absoluto. Como Bouvard y Pécuchet, aspirando a dominar todas las ramas del saber. Pero si estos aforismos son greguerías, ¿en qué lugar queda el conocimiento?
Los dibujos que forman esta intervención mural son gags, chistes basados en una conjunción entre la palabra y el dibujo. Se apoyan en una gráfica sencilla y un poco inocente, porque la sencillez y la inocencia son más directas y hacen más gracia. Como los buenos chistes cortos. Utiliza la comicidad verbal, paradojas de diversas modalidades, asociación libre de conceptos e imágenes poéticas. Pero hay crueldad en los planteamientos, en este catálogo de situaciones de desamparo, momentos en los que a renglón seguido se adivina una desgracia.
Como el payaso cuya risibilidad depende de lo desgraciado y patético que resulte, como en esas escenas de dibus de animales que se persiguen y torturan entre sí, sin atreverse a dejarse en paz. Como las caídas inoportunas, las tartas en la cara, el tonto del pueblo, el ridículo ajeno, las enormes narices y los defectos de los demás. Provocando hilaridad o una simple sonrisa, Omnisciencia nos ofrece un guiño a nuestra inteligencia y nos conduce a una catarsis en medio del absurdo.
CAT_
Ana Garcia-Pineda (Tragicomèdia)
Omnisciència
Tot i que en principi semblin termes oposats, hi ha una cosa que tenen en comú la tragèdia i la comèdia, i és que l’objectiu últim d’ambdues és provocar la catarsi en l’espectador, per mitjà de la compassió i l’humor respectivament.
La base de la tragèdia consisteix en un personatge que pateix fins al límit i s’arrossega a través de penalitats cap a un terrible desenllaç. La tragèdia implica mala sort i una gran capacitat de sacrifici del personatge convertit en arquetip.
La comèdia en canvi és el terreny de la vida quotidiana, la crítica als petits defectes de l’ésser humà, encarnats en uns individus particulars, que acaben per aprendre alguna cosa i finalment es corregeixen. El final generalment és feliç i les passions són manejables.
La sèrie de dibuixos Omnisciència - la ciència de tot - és un exemple de com aquests dos gèneres en principi oposats no només es combinen bé, sinó que a més podem arribar a entendre’ls com a indissociables.
La instal·lació consisteix en una sèrie de dibuixos que representen aforismes il·lustrats d’una ciència l’objecte de la qual és el coneixement humà absolut. Com Bouvard i Pécuchet, aspirant a dominar totes les branques del saber. Però si aquests aforismes són com unes greguerías, on queda el coneixement?
Els dibuixos que formen aquesta intervenció mural són gags, acudits basats en una conjunció entre la paraula i el dibuix. Es basen en una gràfica senzilla i una mica innocent, perquè la senzillesa i la innocència són més directes i fan més gràcia. Com els bons acudits curts. Utilitza la comicitat verbal, paradoxes de diverses modalitats, associació lliure de conceptes i imatges poètiques. Però hi ha crueltat en els plantejaments, en aquest catàleg de situacions de desemparament, moments en què immediatament després s’endevina una desgràcia.
Com un pallasso que resulta més o menys risible segons com sigui de desgraciat i patètic, com aquestes escenes de dibus d’animals on es persegueixen i torturen entre si, sense que s’atreveixin a deixar-se en pau. També com les caigudes inoportunes, els pastissos a la cara, el ximple del poble, el ridícul aliè, els enormes nassos i els defectes dels altres. Provocant hilaritat o un simple somriure, Omnisciència ens ofereix una picada d’ullet a la nostra intel·ligència i ens condueix a una catarsi enmig de l’absurd.
TJASA KANCLER (Drama/acción/periodistas)
p-a-r-a-d-i-g-m-a.net
Las películas de acción, deudoras del western, están cuajadas de persecuciones y huidas, escenas espectaculares de accidentes y tiroteos. En ellas un héroe, un poco crápula y desastrado pero muy buena gente, se enfrenta a un malo muy malo, que planea destruir el mundo o hacerse con el poder. Las películas de drama por su parte retratan el conflicto a través de relaciones humanas, hay una o varias desgracias, alguien inocente, y un culpable de algo. Una peli de periodistas lleva siempre uno de estos dos sustantivos. Periodista actúa como adjetivo de un tipo de cine que casi debería pasar a la primera división de los géneros debido a la cantidad de títulos y a la estandarización que se hace de este personaje. Pocos oficios ejercen tanta fascinación en el Séptimo como el del periodista.
El periodista es retratado a veces como el héroe de acción que hace caer a presidentes, desenmascara oscuras tramas de corrupción, persigue mafiosos y desface entuertos. O como el reportero bélico que ve morir a su intérprete y que arriesga su vida en aras de la noticia, comprometido con el drama humano que es la guerra. Pero el periodista también es retratado con frecuencia como ese felón de moral dudosa que maneja los datos a su conveniencia, que prefiere grabar una toma antes que atender al herido, que amarillea la realidad y que, sobre todo, está al servicio de unos intereses controlados por grandes corporaciones informativas que a su vez son instrumento de otras corporaciones (léase gobiernos o megaempresas) mayores; negocios donde la información es una mercancía que se utiliza a conveniencia. El reportero se identifica entonces con ese ente oscuro que nos quiere dar la comunión con ruedas de molino.
Como información es poder y con las noticias de hoy se escribirá Historia mañana, p-a-r-a-d-i-g-m-a.net crea un espacio de comunicación alternativo regentado por una comunidad de usuarios. Ofrece reflexión, investigación y debate sobre la manipulación mediática en torno al régimen iraní, su programa nuclear, y los escudos antimisiles que la OTAN propone construir en la Europa del Este como defensa contra los rogue states como Corea del Norte e Irán. Plantea preguntas sobre los intereses ideológico - político - económicos que defienden los media dominantes, sobre el papel del receptor de esta información, sobre las formas de activismo que surgen y el impacto de los medios alternativos; y el papel que juega internet. Crea un archivo que bebe de grandes empresas mediáticas pero también de webs contrainformativas o activistas, blogs y aportaciones de los usuarios; facilitando la lectura transversal y el contraste de fuentes, alterando así la experiencia habitual del consumo de noticias. De esta manera empodera al receptor y lo desengancha de la onmipotencia de las grandes marcas informativas.
*Spoiler: la web incorporará a partir del mes de mayo un nuevo enfoque sobre la representación mediática de la crisis económica actual.
*Dentro del programa de actividades paralelas se realizará una presentación de p-a-r-a-d-i-g-m-a.net y se proyectará el vídeo Relatos de Sebastopol.
www.p-a-r-a-d-i-g-m-a.net
CAT_
p-a-r-a-d-i-g-m-a.net (2007-2009)
Les pel·lícules d’acció, deutores del western, estan plenes de persecucions i fugides, escenes espectaculars d’accidents i tiroteigs. En elles un heroi, una mica cràpula i esmaperdut però molt bona persona, s’enfronta a un dolent molt dolent, que planeja destruir el món o aconseguir el poder. Les pel·lícules de drama, per la seva part, retraten el conflicte a través de relacions humanes, hi ha una o diverses desgràcies, algú innocent, i un culpable d’alguna cosa. Una peli de periodistes porta sempre un d’aquests dos substantius. Periodista actua com a adjectiu d’un tipus de cinema que gairebé hauria de passar a la primera divisió dels gèneres a causa de la quantitat de títols i a l’estandardització que es fa d’aquest personatge. Pocs oficis exerceixen tanta fascinació en el setè art com el del periodista.
El periodista és retratat de vegades com l’heroi d’acció que fa caure presidents, desemmascara fosques trames de corrupció, persegueix mafiosos i desfà embolics. O com el reporter bèl·lic que veu morir el seu intèrpret i que arrisca la seva vida en nom de la notícia, compromès amb el drama humà que és la guerra. Però el periodista també és retratat amb freqüència com aquest truà de moral dubtosa que maneja les dades segons la seva conveniència, que prefereix gravar un pla abans que atendre el ferit, que pinta de color groc la realitat i que, sobretot, està al servei d’uns interessos controlats per grans corporacions informatives que al seu torn són instrument d’altres corporacions (governs o megaempreses) majors; negocis on la informació és una mercaderia que s’utilitza a conveniència. El reporter s’identifica aleshores amb aquest ens fosc que ens vol fer combregar amb rodes de molí.
Com que la informació és poder i amb les notícies d’avui s’escriurà la Història demà, p-a-r-a-d-i-g-m-a.net crea un espai de comunicació alternatiu regentat per una comunitat d’usuaris. Ofereix reflexió, investigació i debat sobre la manipulació mediàtica entorn del règim iranià, el seu programa nuclear, i els escuts antimíssils que l’OTAN proposa construir a l’Europa de l’Est com a defensa contra els rogue states com Corea del Nord i l’Iran. Planteja preguntes sobre els interessos ideològics - polítics - econòmics que defensen els media dominants, preguntes sobre el paper del receptor d’aquesta informació, sobre les formes d’activisme que sorgeixen i l’impacte dels mitjans alternatius; i el paper que juga internet. Crea un arxiu que beu de grans empreses mediàtiques però també de webs contrainformatives o activistes, blocs i aportacions dels usuaris; vol facilitar així la lectura transversal i el contrast de fonts, tot alternant l’experiència habitual del consum de notícies. D’aquesta manera dóna poder al receptor i el desenganxa de l’omnipotència de les grans marques informatives.
*Spoiler: el web incorporarà a partir del mes de maig un nou enfocament sobre la representació mediàtica de la crisi econòmica.
*Dins del programa d’activitats paral·leles es realitzarà una presentació de p-a-r-a-d-i-g-m-a.net i es projectarà el vídeo Relats de Sebastopol.
LUCIANA LARDIÉS Y SEBASTIÁN BANDÍN (Melodrama pasional)
Strong Touch
Liebe ist überall gleich
El melodrama, identificado por la familia del folletín, la telenovela y la teleserie, se caracteriza por girar en torno a las emociones y al conflicto humano, apelando a los sentimientos del espectador. Planea sobre todo ello una carga moral no demasiado escondida. Las interpretaciones son forzadas y antinaturales. La música es clave en el melodrama ya que subraya los estados de ánimo, incluso “habla” o llega a ser tratada por algunos directores como un personaje más.
Hay una cierta épica en las desventuras de los protagonistas, que se enfrentan a lo peor y a lo mejor del ser humano, capaces de las más bajas pasiones y los más altos sentimientos. Las historias sin embargo resultan ser cercanas y reales. El dibujo de los personajes resulta estereotipado y provoca empatía e identificación. La muerte, el sexo, el asesinato, el engaño, la manipulación, y la enfermedad son frecuentes, y actúan como fuerzas que desequilibran al amor, la generosidad, la fraternidad y la bondad.
Las historias de Luciana Lardiés y Sebastián Bandín son melodramas empezando por el mismo formato de fotonovela y porque se basan en la vida cotidiana. Los actores improvisan forzando una versión extrema de sí mismos, con pautas de producción muy restringidas, y guiones bizarros basados en historias de amor desmedido y bajas pasiones. Son narradas a través de slideshows de imagen y música experimental, manipulados en directo para dar cierta ilusión de movimiento, con un estilo pretendidamente precario y un uso paródico y anacrónico de tecnologías desfasadas y de un género un poco casposo pero a su vez terriblemente actual.
En Strong Touch, Hideki es un joven fan de Michael Jackson que se parece a Ace, el psychobilly protagonista de Wild Zero y está enamorado de Kui-soon, la chica a la que suele encontrar en el pub que ambos frecuentan. Un día él se anima a contarle lo que siente por medio del karaoke. La canción y los patéticos intentos de conquista sólo provocarán las burlas de Kui-soon y su amiga Atsumi. Ofendido y moralmente aniquilado, Hideki decide mostrarle todo lo que es capaz de hacer por amor.
Liebe ist überall gleich (El amor es igual en todas partes) es una melancólica historia sobre un hombre y una mujer que viven en Berlín. Alexander trabaja todo el día y Cecilia tiene depresión. Ambos son extranjeros y se conocen en el bar de Arthur, el único amigo que Alexander tiene en la ciudad. Se enamoran pero algo no funciona. Cecilia no remonta de su enfermedad y sus períodos de desconexión son cada vez mayores, hasta que un día Arthur y Alexander tienen que forzar la puerta de su apartamento.
*Estas dos performances tienen lugar en la inauguración de la muestra Al final la fusilan, en Can Felipa, el día 22 de abril. La instalación que se puede ver en la sala forma parte de la fotonovela Strong Touch.
CAT_
Luciana Lardiés i Sebastián Bandín (Melodrama passional)
Strong Touch
Liebe ist überall gleich
El melodrama, que s’identifica amb la família del fulletó, la telenovel·la i la telesèrie, es caracteritza per girar al voltant de les emocions y del conflicte humà, apel·lant als sentiments de l’espectador. Planeja sobre tot això una càrrega moral no massa amagada. Les interpretacions són forçades i antinaturals. La música és clau en el melodrama, ja que subratlla els estats d’ànim, fins i tot “parla” o és tractada per alguns directors com un personatge més.
Hi ha una certa èpica en les desventures dels protagonistes, que s’enfronten al millor i al pitjor de l’ésser humà, capaços de les passions més baixes i els sentiments més alts. Tanmateix, les històries acaben sent properes i reals. El dibuix dels personatges resulta estereotipat i provoca empatia i identificació. La mort, el sexe, l’assassinat, l’engany, la manipulació i la malaltia són freqüents, i actuen com a forces que desequilibren l’amor, la generositat, la fraternitat i la bondat.
Les històries de Luciana Lardiés i Sebastián Bandín són melodrames, començant pel mateix format de fotonovel·la i perquè es basen en la vida quotidiana. Els actors improvisen tot forçant una versió extrema de si mateixos, amb pautes de producció molt restringides, i guions bizarros basats en històries d’amor desmesurat i baixes passions. Són narrades a través de slideshows d’imatge i música experimental, manipulats en directe per donar certa il·lusió de moviment, amb un estil pretesament precari i un ús paròdic i anacrònic de tecnologies desfasades i d’un gènere una mica caspós però a la vegada terriblement actual.
A Strong Touch, Hideki és un jove fan de Michael Jackson que s’assembla a Ace, el psychobilly protagonista de Wild Zero i està enamorat de Kui-soon, la noia que acostuma a trobar al pub que tots dos freqüenten. Un dia ell s’anima a explicar-li els seus sentiments per mitjà karaoke. La cançó i els patètics intents de conquesta només provocaran les burles de Kui-soon i la seva amiga Atsumi. Ofès i moralment aniquilat, Hideki decideix mostrar-li tot el que és capaç de fer per amor.
Liebe ist überall gleich (L’amor és igual a tot arreu) és una melancòlica història sobre un home i una dona que viuen a Berlín. Alexander treballa tot el dia i Cecilia té una depressió. Tots dos són estrangers i es coneixen al bar d’Arthur, l’únic amic que Alexander té a la ciutat. S’enamoren, però alguna cosa no funciona. Cecilia no remunta de la seva malaltia i els seus períodes de desconnexió són cada vegada més grans, fins que un dia Arthur i Alexander han de forçar la porta del seu apartament.
*Aquestes dues performances tenen lloc a la inauguració de la mostra Al final la fusilan, a Can Felipa, el dia 22 d’abril. La instal·lació que es pot veure a la sala forma part de la fotonovel·la Strong Touch.
PABLO PÉREZ SANMARTÍN (High school anime)
S/T
The soundtrack of our lies
De la serie: La juventud baila
Los adolescentes de las películas quieren ser populares, llevar lo último en moda y móviles, integrarse y no ser un nerd. Su horizonte vital es el baile del fin de curso y su mayor trauma consiste en no tener pareja que les acompañe esa noche.
El ideal de felicidad que nos venden es ser para siempre joven. Tratar de extender la adolescencia más allá de los años púberes, pero desprovista de sus angustias y de su búsqueda de lugar en el mundo, olvidando que es una etapa difícil, con sus complejas relaciones y su sentido del amor desmedido; una franja de edad con una altísima tasa de suicidio como causa de mortalidad.
La cultura juvenil está asociada al valor consumo y a la fiesta constante. El aburrimiento no está permitido y las pantallas ofrecen entretenimiento a todas horas. It’s party time!
La instalación La juventud baila es un vanitas que recuerda la brevedad de lo que nos ofrece la cultura juvenil. Todos los elementos componen un bodegón animado de elementos teen, un universo simbólico de la cultura sub-21. Una cabaña es el escenario de una rave desbordada. Una camiseta, uniforme internacional de los adolescentes, nos dice que la banda sonora de nuestras vidas puede que sea una sarta de mentiras, que en ese proceso de construcción de la identidad quizá sobren objetos de marca. Unos globos se escapan volando y una calavera simboliza el memento mori de los bodegones barrocos. Unas cabinas de vigilancia de bañistas vigilan un páramo sin playa. La plataforma del videojuego de simulación de baile Dance Dance Revolution ordena cómo hay que bailar, la coreografía que hay que interpretar. Una proyección sobre pared negra indica que ha habido una fiesta y que se ha acabado, sólo quedan los restos, el confeti en el suelo y unos globos que escriben la frase When the lights out, it’s less dangerous. Se escuchan muy breves dos notas de Smells like teen spirit, un gran ejemplo de cómo se puede estetizar la rebeldía de la juventud para reconvertirla en carne de radiofórmula para el consumo intergeneracional.
La juventud baila sugiere que tal vez esta fiesta de la que sólo quedan los restos es un canto de cisne de esta especie de dictadura neoliberal de lo juvenil.
CAT_
Pablo Pérez Sanmartín High school anime
S/T
The soundtrack of our lies
De la sèrie: La joventud baila
Els adolescents de les pel·lícules volen ser populars, portar l’última novetat en moda i en mòbils, integrar-se i no ser un nerd. El seu horitzó vital és el ball de final de curs i el seu trauma més gran consisteix a no tenir parella que els acompanyi aquella nit.
L’ideal de felicitat que ens venen és ser jove per sempre. Tractar d’estendre l’adolescència més enllà dels anys púbers, però desproveïda de les seves angoixes i de la seva recerca de lloc al món, oblidant que és una etapa difícil, amb les seves complexes relacions i el seu sentit de l’amor desmesurat; una franja d’edat amb una altíssima taxa de suïcidi com a causa de mortalitat.
La cultura juvenil està associada al valor del consum i a la festa constant. L’avorriment no està permès i les pantalles ofereixen entreteniment a tota hora. It’s party time!
La instal·lació La juventud baila és una vanitas que recorda la brevetat d’allò que ens ofereix la cultura juvenil. Tots els elements componen un bodegó animat d’elements teen, un univers simbòlic de la cultura sub21. Una cabana és l’escenari d’una rave desbordada. Una samarreta, uniforme internacional dels adolescents, ens diu que la banda sonora de les nostres vides pot ser que sigui un enfilall de mentides, que en aquest procés de construcció de la identitat potser sobrin objectes de marca. Uns globus s’escapen volant i una calavera simbolitza el memento mori dels bodegons barrocs. Unes cabines de vigilància de banyistes vigilen un erm sense platja. La plataforma del videojoc de simulació de ball Dance Dance Revolution mana com cal ballar, la coreografia que cal interpretar. Una projecció sobre una paret negra indica que hi ha hagut una festa i que ja s’ha acabat, només en queden les restes, el confeti al terra i uns globus que escriuen la frase When the lights out, it’s less dangerous. S’escolten molt breus dues notes de Smells like teen spirit, un gran exemple de com es pot estetitzar la rebel·lia de la joventut per reconvertir-la en carn de radiofórmula per al consum intergeneracional.
La juventud baila suggereix que potser aquesta festa de la qual només en queden les restes és un cant de cigne d’aquesta espècie de dictadura neoliberal del que és jove.
ENRIQUE RADIGALES (Ciencia Ficción)
Frieze
La ciencia ficción tiene una función social importante. Su principal característica es la reflexión especulativa, siempre de manera razonada y plausible, sobre los cambios científicos y tecnológicos, los avances en el conocimiento. Es su intención denunciar algunos de los aspectos de estos cambios, llamar la atención sobre las implicaciones éticas que comporta su desarrollo, y criticar el posible uso irresponsable o malintencionado de las nuevas herramientas. Un tópico de la ciencia ficción es la tecnofilia, una confianza extrema en las posibilidades de la máquina y sus avances. Lo más curioso es darse cuenta cómo unas máquinas que en el momento del rodaje eran de una estética moderna y unas prestaciones a la última, vistas a día de hoy parezcan antiguas, obsoletas, creando en el espectador una sensación de cierta anacronía, de falsificación.
La obra Frieze – friso– es una escultura de ciencia ficción porque se le pueden asimilar las mismas funciones: denuncia, llama la atención y critica. Llama la atención sobre la obsolescencia y el carácter efímero de la tecnología, la necesidad de su renovación constante y las implicaciones ecológicas y económicas que le siguen. Para ello crea esta ruina contemporánea, un teclado de ordenador Sinclair ZX Spectrum del año 1982, devenido casi objeto de estudio de la arqueología, y por ello escenificada como un friso de templo griego en un museo. En oposición al modelo original, el material no es goma sino mármol negro de Calatorao, material de gran dureza y casi una cita al monolito de 2001, una odisea en el espacio.
El concepto de perdurabilidad aquí queda volteado. Frente a un objeto cuya vida útil es de unos pocos años, opone la longevidad de un material que proviene del período Jurásico. La idea de ruina y de resto arqueológico sugiere además la desaparición de la civilización que la creó, pues a través de las ruinas es como leemos el pasado remoto, los restos son los que nos dan las claves para entender cómo eran nuestros ancestros, para poder leer unas culturas que ya no están. No sería de extrañar que nuestro mundo tal y como lo entendemos desaparezca o se transforme en un plazo breve de tiempo debido, entre otros motivos, al consumo de nuestros recursos y a la capacidad contaminante de los desechos tecnológicos.
Porque si hay un género capaz de reflejar como ningún otro los miedos y fobias de una sociedad, éste es sin duda la ciencia ficción. Y Frieze intuye un catastrofismo y un horizonte apocalíptico que le es también muy propio. Un mundo superpoblado de chatarra tecnológica, donde la realidad supera a la ficción científica.
CAT_
Enrique Radigales (Ciència Ficció)
Frieze
La ciència-ficció té una funció social important. La seva principal característica és la reflexió especulativa, sempre de manera raonada i plausible, sobre els canvis científics i tecnològics, els avenços en el coneixement. La seva intenció és denunciar alguns dels aspectes d’aquests canvis, cridar l’atenció sobre les implicacions ètiques que comporta el seu desenvolupament, i criticar el possible ús irresponsable o malintencionat de les noves eines. Un tòpic de la ciència-ficció és la tecnofília, una confiança extrema en les possibilitats de la màquina i els seus avenços. El més curiós és adonar-se de com unes màquines que en el moment del rodatge eren d’una estètica moderna i d’unes prestacions d’última tecnologia, vistes a dia d’avui semblin antigues, obsoletes, tot creant en l’espectador una sensació de cert anacronisme, de falsificació.
L’obra Frieze - fris- és una escultura de ciència-ficció perquè se li poden veure funcions similars: denunciar, cridar l’atenció i criticar. Crida l’atenció sobre l’obsolescència i el caràcter efímer de la tecnologia, la necessitat de la seva renovació constant i les implicacions ecològiques i econòmiques que hi segueixen. Per a això crea aquesta ruïna contemporània, un teclat d’ordinador Sinclair ZX Spectrum de l’any 1982, esdevingut gairebé objecte d’estudi de l’arqueologia, i per això escenificada com un fris de temple grec en un museu. En oposició al model original, el material no és goma sinó marbre negre de Calatorao, material de gran duresa i gairebé una cita al monòlit de 2001, una odissea a l’espai.
El concepte de perdurabilitat aquí és a l’inrevés. Oposat a un objecte la vida útil del qual és d’uns pocs anys, hi col·loca la longevitat d’un material que prové del període Juràssic. La idea de ruïna i de resta arqueològica suggereix a més la desaparició de la civilització que la va crear, ja que a través de les ruïnes és com llegim el passat remot, les restes són les que ens donen les claus per entendre com eren els nostres avantpassats, per poder llegir unes cultures que ja no hi són. No seria estrany que el el món, tal com l’entenem nosaltres, desaparegui o es transformi en un termini breu de temps a conseqüència, entre altres motius, del consum dels nostres recursos i de la capacitat contaminant dels residus tecnològics.
Perquè si hi ha un gènere capaç de reflectir com cap altre les pors i fòbies d’una societat, aquest és sens dubte la ciència-ficció. I Frieze intueix un catastrofisme i un horitzó apocalíptic que li és també molt propi. Un món superpoblat de ferralla tecnològica, on la realitat supera la ficció científica.
THOMAS REYDELLET (Distopía sectaria)
Resilience
La distopía, antónimo de utopía, define un sistema o un tiempo histórico indeseable, en el que la humanidad ha evolucionado negativamente. Un gobierno totalitario o una raza alienígena oprime a unos humanos ensimismados, sumisos y faltos de esperanza, aparentemente felices. Las libertades individuales no existen. En las distopías nos espera un estilo de vida nada halagüeño. La distopía no hace sino advertir de un riesgo, de una tendencia social que, estirada e hipertrofiada, bien podría llegar a suceder y convertir sueños en pesadillas. Como subgénero de la Ciencia Ficción, especula sobre lo que sucedería en el caso de que se desarrolle tal o cual ideología o de que no seamos capaces de parar cierta amenaza; sobre preocupaciones que tienen mucho de la época y el contexto en que son creadas, y que en ese momento son plausibles.
Resilience es una instalación distópica en forma y contenido. El escenario es negro, un punto precario, tiene algo de altar o de capilla para rituales, con una apariencia peligrosa e hiriente. Tres monitores fragmentan una historia de master/slave de sexo y violencia. Un Joker loco que juega a los dados para decidir el destino de su esclavo, ambos interdependientes, ambos situados ambiguamente en una escena pesadillesca de amor con un casi final en el cual se adivina cierta redención.
Una cita del escritor de la distopía por antonomasia, J.G. Ballard, escrita en la pared con pintura blanca chorreante advierte: Perhaps violence, like pornography, is some kind of an evolutionary standby system, a last-resort device for throwing a wild joker into the game? (Algo así como: ¿Acaso la violencia, como la pornografía, es algún tipo de sistema evolutivo de emergencia/alerta, una estratagema de último recurso para tirar al juego un comodín/joker desenfrenado?)
Resilience desarrolla las psicopatologías de la modernidad distópica, entendiendo que casi nos lanzamos a la violencia y al sexo por aburrimiento, para sentirnos vivos, para explorar, como sugiere otra de las citas ballardianas utilizadas, todos los caminos de la experiencia sexual, aunque sea intelectualmente. La resiliencia alude a la capacidad de una materia de retomar su forma original tras una deformación, y se aplica en psicología para definir la capacidad del ser humano de superar situaciones traumáticas y hacerse fuerte en ellas. Con este título la esperanza se recupera como motor para superar el presente distópico. Pero como dice Ballard citando a J. Conrad, para superarlo habría que explorar ese camino, el de la perversión; atravesar el continente del horror para llegar a algo que está al otro lado.
CAT_
Thomas Reydellet (Distòpia sectària)
Resilience
La distòpia, antònim d’utopia, defineix un sistema o un temps històric indesitjable, en el qual la humanitat ha evolucionat negativament. Un govern totalitari o una raça alienígena oprimeix uns humans abstrets, submisos i mancats d’esperança, aparentment feliços. Les llibertats individuals no existeixen. En les distòpies ens espera un estil de vida no gens falaguer. La distòpia no fa sinó advertir d’un risc, d’una tendència social que, estirada i hipertrofiada, bé podria arribar a succeir i convertir somnis en malsons. Com a subgènere de la ciència-ficció, especula sobre el que succeiria en el cas que es desenvolupés tal o qual ideologia o si no aconseguíssim parar segons quina amenaça; especula sobre preocupacions que tenen molt a veure amb l’època i el context en el qual són creades, i que en aquell moment són plausibles.
Resilience és una instal·lació diatòpica en forma i contingut. L’escenari és negre, una mica precari, té alguna cosa d’altar o de capella per a rituals, amb una aparença perillosa i feridora. Tres monitors fragmenten una història de màster/slave de sexe i violència. Un Joker boig que juga als daus per decidir la destinació del seu esclau, ambdós interdependents, ambdós situats ambiguament en una escena de malson d’amor amb un gairebé final en el qual s’endevina algun tipus de redempció.
Una cita de l’escriptor de la distòpia per antonomàsia, J. G. Ballard, escrita a la paret amb pintura blanca que goteja adverteix: Perhaps violence, like pornography, is some kind of an evolutionary standby system, a last-resort device for throwing a wild joker into the game? (Que podria traduir-se així: Potser la violència, com la pornografia, és una mena de sistema evolutiu d’emergència/alerta, una estratagema d’últim recurs per tirar al joc un comodí/joker) desenfrenat?)
Resilience desenvolupa les psicopatologies de la modernitat distòpica, entenent que gairebé ens llancem a la violència i al sexe per avorriment, per sentir-nos vius, per explorar, com suggereix una altra de les cites ballardianes utilitzades, tots els camins de l’experiència sexual, encara que sigui intel·lectualment. La resiliència al·ludeix a la capacitat d’una matèria de reprendre la seva forma original després d’una deformació, i s’aplica en psicologia per definir la capacitat de l’ésser humà de superar situacions traumàtiques i sortir-ne reforçat. Amb aquest títol l’esperança es recupera com a motor per superar el present distòpic. Però com diu Ballard tot citant a J. Conrad, per superar-ho caldria explorar aquest camí, el de la perversió; travessar el continent de l’horror per arribar a una realitat que és a l’altre costat.